M'he emmirallat en tu, aquest espill d'asimetries

fornit l'he trobet entre obscur i clar,

entre colors i formes, tonalitats i matisos

d'una expressivitat plana i silenciosa.

Avui, aquest mirall, s'ha esberlat

desdibuixant el reflex

en minúsculs metalls i vidres

perdent un únic raig de llum

que no era el propi.

He cercat el teu mirall de virtual simetria fràgil

refrectant la clara imatge d'enigmes i respostes

afaiçonada en el marc de la mateixa.

Mònica

Però tu em guies

reconduint la direcció

del meu tragecte,

Com aquella estrella, indica

cada tarda, l'horitzó

Qui sóc?

Seré, potser qui s'emmiralla?

en el profund ocea dels teus ulls

amb el desig de ser endinsada

en l'oratge dels teus pensaments

aspirant el corall dels teus llavis.

Qui sóc?

Sentint-me del plaer enamorada

quan la meva ànima roman

tan plena del no-res,

deslliurada de la vida

i de les seves gratituds a la vegada.

Com continuar sobrevivint,

i procedir en aquest itinerari,

de vicissituds i escarnis,

quan només m'aviva

la filada de l'alè somort?

Qui sóc?

Quelcom que no troba l'ànsia ni bufec,

i furetejo en l'eclipsi d'un estel,

prou hàbil, com per encegar-me.

On sóc?

En l'aspror de l'amargura

on ni sento grinyolar el meu cor,

que cisellat per estrall,

ja no impulsa ni batega amesurat

He ballat amb els arbres

abraçada a les seves branques

que contemplatives s'estenen

vers un cel d'argent.

La verdor del seu fullatge

que m'acull acaronant-me

en captivadores essències

amb els seus moviments.

Brots, clorofil.les,

reïnes i llavors...

L'escorça d'un arbre

esdevé la meva pell

per a recer de l'ànima,

aixoplugant la vida,

perdurant el pol.len

entre els estius i hiverns.

I tot són arbres

on nien ocells,

bosc frondós de l'existència,

desig de rels.

Ombres d'innocència

amb l'airina del vent

entre les fulles verdes

Estrella incandescent

que llambreges les aigües,

aquestes de imatges oscil.lants

que em distreuen l'ànima.

Ensisadores onades

de suspensió màgica,

provocadora, la mar,

insinuosa, circulant.

I jo sense recel

de cara al cel, nua

d'espatlles a l'oceà

bressolada per l'aigua.

I allà a dalt

el susu passeig dels núvols,

i allí a baix

desdibuixats com rínxols.

Sentint els tebis raigs del sol

penetrar dins el meu cor,

l'abúlia de les onades

ancorà en la fondària

tot funest record.

Mònica

El quitrà de les carreteres

sembla fluir com l'aire

junt a l'evaporació de tota humilitat

d'inanimats i vitals objectes.

Fàbriques, cotxes,

metal.litzades coses

opaques, buides

i gens silencioses.

Voldria tornar a la innocència

per retrobar-me deslliurada

en l'aire pur i la rosada,

ressolant per les muntanyes,

alegre, fluctuant, estesa

i oberta al vent

pel gog de l'existència.

Mònica

Avui, callada nit,

nit de silenci, de so ofegat,

de paraules endinsades

en les aigues profundes i obscures,

inertes del no-res.

Desert que ha malmès tota lletra,

i la possibilitat de síl.labes

sobre les crestes hàbils

de les ones braves

que la sal esberla

Penya-segats hissats sobre la sorra

on s'estableix aquest oneig àrid,

absent de brogits i remors,

de líquens i d'algues negres.

I tu, llambrejant des de la foscor

com un far orientant la meva ànima

amb la pell pàl.lida, estèril de tota rojor,

reverberant silenci, pal.liant ànsies

d'infinites desplaences.

Ombres d'extrem silenci em deslliuren

quan cau el vespre sobre meu.

Mònica

Ahir va ser la darrera nit

que vaig adormir-me al teu costat

per a anar a l'endemà amb mi tan sols.

La son no va cloure les parpelles

vers un somni profund,

ni va asserenar el pensament

d'agradables coses.

No va arribar la nit a enfosquir els estels,

ni la voira ensopir la lluna que ens bressola.

Però avui m'he llevat amb l'esguard enrogit

per la pols que desprèn el vell camí.

I quan el sol voregi el migdia

veuré com mai la lluïsor dels teus ulls

des del llindar de la porta,

que per primer cop es tanca.

I sentiré el seu clac, darrere meu,

i canviaran tantes coses,

s'esborraran imatges,

en perduraran d'altres.

De lluny el nostre mur

de lluny ocells l'envolten

tu i jo de lluny, avui,

de lluny la nostra essència.

Mònica

Recordo el teu cos, encara,

perfilat en el pensament,

els pits turgents i les teves corbes

que donaven alè a la mort i a la vida,

com aquella flor bella i insinuant

que ofereix el pol.len a qualsevol bestiola.

Voldria acolorir amb colors pastels i aquarel.les

el dibuix d'una magrana esquinçada

sobre la teva pell nua i rosada

per estampar el bes de l'amor

per a record dels meus llavis

en cada pinzellada.

I tornar-te a veure als estius

per entremig de les ones,

jugant amb l'escuma blanca,

on el color dels teus ulls

es confonia amb el de l'aigua salada.

I també escriure't ben enamorat,

com abans es feia,

quan el sol abraça la lluna

en arribar el capvespre.

Desitjar-te, ésser pres

d'aquest anhel infructuós

és la meva ànsia,

enyor punyent sense retorn.

Melangia, sóc.

Mònica

En mirar l'espai que s'estén damunt nostre,

reproduït s'hi veu, com en un quadre a l'oli,

les amples pincellades d'aquest pintor absent

que fa cegar d'admiració els ulls de qui el contempla.

També observant s'hi veu les esculpides formes

que el vent ha afaiçonat en aquest cel d'estels i aigua,

on les espelmes il.luminen la densa nit

esdevenint-se espurnes de silenciosa harmonia.

I així de franc és viure,

que ens permet tafaneijar petits detalls,

com vigilar -restant embadalit-

cada dia el foc d'una estrella

cada nit la màgia de la lluna,

quan obrim les portes de qualsevol finestra

per cercar amb l'esguard un núvol.

Mònica

He vist una tela de roba

que sembla una gàbia d'ocells,

també he vist una petita xarxa

on s'amaguen els ulls d'una dona.

I empresonats per la por, els pensaments,

que fluctuen enmig del silenci,

reclamant, tan sols, poder veure

la lluïsor d'una estrella

durant la nit serena

Enreixat i confús,

desolat i sinuós

el corriol on caminen

els seus peus nus,

que no gosen sortir

del tixit tenebrós.

Però, per sort, és un drap

que s'esquinça amb el vent,

i volaran avions,

avions de paper.

Mònica

M'agrada la soledat de les tardes

acompanyades del cafè i la seva aroma,

com també la nyonya que cau

com si es desprengués del cel

un mocador de blava seda.

M'agrada la migdiada d'estiu

amable,quieta i reposada,

i despertar tranquil pel suau revolt

quan fugen els mosquits de les aranyes.

M'agraden els núvols,

i també les ombres quan deixen el terra,

idear dibuixos amb les seves formes.

I els vents càlids i suaus del sud,

i del nord, esbufegant àrids i gebrats;

i les nits de pluja i els xàfecs,

despertant això sí, sempre

amb el ressol tebi a la cara.

Els animals m'agraden

i la seva vida fràgil,

quan beuen de l'aigua mansa

i passegen innocents per aquest espai tan ample.

M'agraden les solitàries tardes

ara que tu no hi ets

Mònica